La “putinització” de Polònia

La Polònia actual està entrant en una deriva autoritària que mina la base de la seva democràcia. Un gran pes de la religió combinat amb un sentiment identitari molt marcat que es retroalimenta sobretot del seu veí Rússia, ha permès unes grans majories que estan desmuntant una democràcia jove sorgida de les cendres del comunisme.


Autor: Carles Revenga Bagés

March 2016, Yerevan (Armenia)


El passat 12 de febrer la primera ministra polonesa Beata Szydlo, del partit Prawo i Sprawiedliwosc (Llei i Justícia), va visitar a la canceller alemanya per primer cop després de la seva elecció. A banda de les històriques relacions entre aquests dos països la qüestió de la diferència d’opinió sobre els temes d’immigració i particularment les discrepàncies sobre l’acollida dels refugiats sirians distancien als dos executius. Però no són els únics temes que separen el dos països ara mateix. Què passa realment a Polònia? Després de molts anys de comunisme el país ja porta un quart de segle de ”llibertat”, malgrat això el país està entrant en una fase on la gestió del país s’ha tornat autoritària i estén el seu control en més i més esferes de la vida dels polonesos.

El 10 d’abril de 2010 un Tupolev Tu-154 de la força aèria polonesa es va estavellar a l’aeroport d’Smolensk, a Rússia. A dins, el primer ministre de Polònia, Lech Kaczynski i diverses personalitats del país. Cap supervivent. El motiu de la visita de part de la plana major de política polonesa va ser el setantè aniversari de la “Massacre de Katyn”, on s’estima que més de vint mil polonesos van ser assassinats pels soviètics. Finalment es va atribuir la catàstrofe, a més del mal temps, a la inexperiència de la tripulació i finalment diversos responsables del Govern polonès van dimitir. Tot i així, rumors de conspiració es van estendre pel país i part de la població li va donar credibilitat. El germà bessó del President mort, Jaroslaw fins i tot va arribar a acusar Donald Tusk, actual President del Consell Europeu, d’estar al darrere d’una suposada trama. Recentment s’ha reobert la investigació per alimentar encara més els dubtes sobre el succés, i de passada ajudar també a inflar l’enfrontament rus-polonès.

Enrere queden els anys en que un jove Walesa, líder del moviment Solidaritat, va rebre de mans del Papa de Roma, també polonès en aquell temps, un enorme bolígraf per a signar acords amb el Govern de Jaruzelski. Enrere queda també el temps en que el mateix Walesa va liderar el país amb un enorme criticisme que el portaria d’ídol nacional a rebre només l’1% dels vots a les eleccions del 2000. Ara fins i tot Walesa es investigat per les sospites d’haver estat a sou dels serveis secrets comunistes. Solidaritat va ser un moviment que va rebre tot el suport de Wojtyla i l’església pels drets humans, per la democràcia i tot allò que es deia en aquell temps. Però els temps del sindicat van passar, els temps de la seva presència en la política també. Amb la caiguda del comunisme les esglésies es van omplir. El país va canviar i va entrar a les institucions internacionals, a l’OTAN i a la Unió Europea per a formar part del món occidental, del món de la “llibertat i la democràcia”.

La nova Polònia el passat 25 d’octubre va escollir un nou parlament. Aquest nou parlament estarà format per diversos partits, però entre els seus 460 seients, 429 seran per a partits conservadors cristians, 29 per a liberals que s’autodefineixen de centre i per últim un partit que tindrà un seient per a la defensa dels interessos la minoria alemanya del país. Aquest monocolor al parlament, que d’altra banda no és estrany en els països que van tenir un sistema comunista desprès de la guerra, representa la voluntat del poble. Amb tantes facilitats l’elit política es dedica a fer-se un vestit a mida, liderats pel partit en el poder anomenat “Llei i Justícia”, que va obtenir la majoria amb 235 seients.

Però què és “Llei i Justícia”? Aquest és el partit del president mort, Lech Kaczynski, qui el va fundar venint de Solidaritat, i del seu germà bessó Jaroslaw que no té responsabilitat de govern però està allí, al costat de la presidenta Beata Szydlo. Doncs el que entén aquest partit per justícia es va veure a les passades eleccions quan van aprovar una nova llei per a treure poder als jutges, i va posar-n’hi cinc a dit (d’un total de quinze) per a tenir el Tribunal Constitucional sota control. En definitiva, que la idea que tenen del la “llei i la justícia” és que la divisió de poders és una cosa antiga, que els contrapoders no fan falta, és millor una acció unilateral, parcial i decidida en favor del control d’una minoria que vetllarà pel conjunt del país. I això és així perquè són temps difícils, s’ha de defensar la integritat de la nació i la cultura polonesa contra elements distorsionadors com per exemple la immigració.

A més, a l’altre costat apareix un enorme ós que s’aixeca per agredir quan li vingui en gana un altre cop, Rússia. Polònia s’ha de defensar un altre cop per a sobreviure, contra els que la volen minar des de dintre, la immigració com a resultat de les quotes. I des de fora, una Rússia sempre a punt per a destruir l’històric enemic en venjança per la Batalla de Klushino de 1610. Amb aquesta retòrica els partits ultra-conservadors ocupen el Sejm (Parlament Polonès), la sortida del comunisme va deixar un panorama polític particular, com diu Slawomir Sierakowsky cap d’un moviment liberal anomenat Krytyka Polyticzna (Crítica Política), aquí no hi ha esquerra o dreta (right or left), hi ha dreta o malament (right of wrong). Òbviament és d’una entrevista que li van fer en anglès, però la idea s’entén.

A tot això, si una cosa funciona molt bé per a una revolució és un sistema autoritari, fins i tot es podria pensar que és una causa necessària i per descomptat no suficient. El passat més de novembre es va formar un moviment d’intel·lectuals a Polònia per a lluitar en contra de les reformes que el partit del Govern vol dur a terme. L’encapçala Mateusz Kijowski, un professor de matemàtiques de la Universitat de Varsòvia. El moviment s’anomena Komitet Obrony Democracji KOD (Comitè per a la Defensa de la Democràcia) i ja ha organitzat manifestacions en diverses ciutats del país. Paral·lelament l’activitat del Govern continua, amb un ritme alt de reformes que pràcticament no deixen digerir als ciutadans els canvis decidits. Entre ells, a més dels canvis en el Tribunal Constitucional, una nova llei permetrà a l’executiu un control més directe sobre els mitjans de comunicació amb la possibilitat de destituir als crítics de les entitats públiques. Potser la paraula “crítics” aquí hauria de ser matisada ja que és definida pel propi context, pel poder actual a Polònia ser crític és ser vist com no suficientment patriota o religiós. El 15 de gener també una nova llei de vigilància policial va ser aprovada de forma “exprés” i va entrar en vigor el 7 de febrer. El patró és clar: més policia, més control dels mitjans i menys separació de poders. Igual a capitalisme autoritari.

La Comissió Europea va decidir posar a Polònia sota vigilància, com també va fer amb Hongria. Quan el Comissari Europeu d’Economia Günter Oettinger, que és alemany, va donar la seva opinió favorable sobre aquesta qüestió, el Ministre de Justícia de Polònia Zbigniew Ziobro li va enviar una carta explicant-li que és net d’un oficial polonès que a la Segona Guerra Mundial va lluitar en contra de la “supervisió alemanya”. A principi de Febrer i sota les crítiques rebudes, el Ministre d’Afers Exteriors polonès Witold Waszcykowski, li va recordar també al seu homòleg alemany que “hi havia un gran desconeixement sobre la realitat polonesa”. I quan desprès de que es debatés la situació polonesa al Parlament Europeu, la Primera Ministra Beata Szydlo va acusar a Alemanya de saltar-se les sancions imposades a Rússia per tenir operatiu el Nord Strem que uneix Alemanya amb el gas rus. La tàctica és clara, fer ús del passat per a mitigar qualsevol crítica, no és nou aquest recurs, per exemple i en el cas d’Alemanya, hi ha un altre país, Israel, que l’utilitza sovint per fer callar les veus que venen d’aquest gegant econòmic que s’ha de posar vermell i avergonyir quan li parlen del passat.

El fet que la Unió Europea subratlli els seus “valors” sembla que és una cosa en la qual tothom hi hauria d’estar d’acord, ja que aquesta institució diu que es crea també per això, per la defensa d’aquests valors. Sobretot si aquests valors son la democràcia i la llibertat enteses com a la separació de poders, pilar bàsic dels estats moderns, per garantir contrapoders que controlin l’acció de l’executiu sobre l’administració dels recursos. També defensar una premsa lliure com a mecanisme de les democràcies occidentals més avançades sembla correcte, perquè és una necessitat per a que hi hagi una higiene poliàrquica. Fer-ho fins al paroxisme no hauria d’estar malament, sobretot si s’aconsegueix una correcta acció de l’art de governar i s’estimula la virtut pública de la qual parlava Montesquieu.

Però que quan es tracta la qüestió al Parlament Europeu sigui precisament González Pons, del PP valencià, qui ho defensi, no pot fer més que riure. A ell li va tocar el paper de defensar aquests valors al parlament europeu en nom dels populars mentre la primera ministra Szydlo se’l mirava de reüll. Aquest polític forma part d’un partit que no creu en la llibertat d’expressió, mantenint un control total dels mitjans públics, polititzant la justícia i dominant-la. Per no parlar de les rodes de premsa amb monitor, fet que hauria de passar a la història com una infàmia a la democràcia. Aquí la UE es juga una vegada més la seva credibilitat i una vegada més falla amb aquest doble raser que només pot ser catalogat com hipòcrita.

Mentrestant a l’est uns es dediquen a parlar d’una confabulació lituana-polonesa per a arrencar Ucraïna de Rússia. Els altres per qualsevol recomanació se la tracta d’ingerència inadmissible i es treu la segona guerra mundial. Però el fet és que la idea de llibertat que ha emergit de les cendres del comunisme a Polònia és aquella que, per un costat coacciona la moral dels individus amb una forta presència religiosa. Per l’altre, una elit dirigent que desmunta la democràcia per a tenir cada cop més poder i control, argumentant la necessitat de la defensa de la identitat des de dins, i del la integritat geogràfica, des de fora. Per això demana desplegar míssils a l’OTAN per a defensar-se de Rússia. Però mentre demana defensar-se de l’est, el capitalisme autoritari que ve de l’est s’apodera del país. La frase és de Martin Schulz, president del Parlament Europeu: “el procés de putinització de Polònia”. Potser aquest govern aconseguirà fer emergir un moviment nou que faci de contrapoder, una plataforma està ja en marxa, “el Comitè per a la Defensa de la Democràcia”. Haurem de veure si aquesta plataforma serà capaç de reorganitzar la política a Polònia o es quedarà en una petita reacció esporàdica que serà silenciada amb més retòrica i confrontació. El que es pot afirmar és que amb l’actual situació i de moment, les elits dirigents se senten prou còmodes en l’exercici del poder.