Els veredictes sobre Karadzic i Seselj del “ICTY” de La Haia sacsegen l’ex-Iugoslàvia

Aquests últims quinze dies dues sentències provinents del tribunal “ad-hoc” per a jutjar crims de la Guerra de Iugoslàvia han aixecat agitació i malestar en diversos fronts. Radovan Karadzic va ser condemnat a quaranta anys el 24 de març. Vojislav Selsej, polític Serbi, un dels ideòlegs de la Gran Sèrbia, que va arribar a ser primer ministre amb Milosevic, va ser absolt de tots els càrrecs el passat 31 de març.


Autor: Carles Revenga Bagés


Les ferides mal tancades de la Guerra de Iugoslàvia tornen a generar agitació política i també cert malestar social. No necessàriament en tots els fronts si no en el més dolorós de tots, en la qüestió de Bòsnia i Herzegovina. Un altre cop dues postures diametralment oposades, la Bòsnia musulmana diguem per un costat, i per l’altre la bòsnia sèrbia i la de Sèrbia mateix que ve de Belgrad. Tard o d’hora la història havia de passar als responsables de les atrocitats comeses per un tribunal, així es va establir amb la resolució 827 de Nacions Unides i així ha estat. Hi ha una diferència amb el que va passar després de la Segona Guerra Mundial amb els casos d’Alemanya i el Japó, on tot va ser molt ràpid i el cansament era tal que només es volia passar pàgina per afrontar les enormes dificultats que hi havia i també provablement per l’amenaça de la guerra freda o directament per l’amenaça de la Unió Soviètica. Aquí, sobretot en el cas de Bòsnia, sembla que no hi va haver clars vencedors, però si moltes atrocitats, sobretot per la banda serbo-bòsnia. Vint anys desprès encara arriben dues sentències claus en el procés, la de Radovan Karadzic, ex-President de la Republica Srpska de Bòsnia i la de Vosislav Seselj, polític, ideòleg de la Gran Sèrbia i fundador del moviment “Txètnic” i desprès del Partit Radical de Sèrbia.

La desintegració de Iugoslàvia és una de les pàgines més negres de la història recent d’Europa. Bé, la més negra, no fa falta que ens enganyem. Als anys noranta vam tenir que assistir a un espectacle lamentable de guerra total, assassinats en massa, camps de concentració, neteges ètniques i genocidi, a les portes del segle XXI i en plena revolució de les telecomunicacions. L’estructura creada per a protegir als europeus dels seus mals, la Unió Europea, no va fer absolutament res. Els seus estats si, aprofitar el moment per a facilitar la destrucció d’aquell país que una part volia controlar, Sèrbia, una part històricament lligada a Moscou. Als Balcans va començar la Primera Guerra Mundial Guerra el 1914. Un Serbi va matar als representants de la família real austríaca a Sarajevo. També Sèrbia i Sarajevo acabarien el segle amb violència. Però ningú no va fer massa per evitar el que va començar a passar des de ben començada la guerra, o no ho var fer be, que per als enormes sofriments que va generar és el mateix. A l’agost de 1991 va començar la Batalla de Vukovar, que va donar sobrades mostres de la potencialitat del mal que es desplegaria en aquell conflicte. Tot i així, es va ser incapaç d’aturar-lo. Finalment, i per a vergonya dels europeus, la intervenció dels Estats Units va tancar el conflicte amb uns quants bombardejos i els acords de Dayton el novembre de 1995.

Pel que respecta al paper de Radovan Karadzic, aquest era el president dels serbis de Bòsnia i President de la República Srpska de Bòsnia desprès (República dels serbis de Bòsnia). A principis de 1992 i després del que ja s’havia vist a Vukovar, el president de Bòsnia, Alija Izetbegovic, de la comunitat musulmana, va declarar la necessitat de no formar part d’aquella Iugoslàvia dominada pels serbis. Karadzic en plena sessió parlamentària va amenaçar als musulmans que estaven afrontant el seu més que possible extermini. I aquestes amenaces es van fer efectives en molts casos. Els serbis van començar a fer neteges ètniques, més tard extermini indiscriminat i genocidi, com s’ha jutjat. Aquelles paraules de Karadzic al parlament bosnià als anys noranta, abans de començar el conflicte a Bòsnia son tan inacceptables a la política post-guerra mundial, que difícilment podia escapar a una condemna, tenint en compte les massacres que es va poder anar coneixent de la guerra a Bòsnia.

Una dels més conegudes és el genocidi d’Srebrenica. Aquesta ciutat situada a l’extrem oriental de Bòsnia, molt a prop de la frontera amb Sèrbia es va quedar totalment aïllada a dins del costat serbi. Aquest lloc cada vegada més, es va convertir amb una espècie de camp de concentració de musulmans expulsats de les seves terres amb unes condicions de vida infrahumanes. L’enclavament progressivament més assetjat per les forces serbo-bosnianes, estava en plena batalla quan al març de 1993, el General Morillon, francès, cap dels cascs blaus a Bòsnia, va ser retingut pels refugiats d’Srebrenica, que es van abalançar contra el seu cotxe per a demanar protecció i explicacions de com la comunitat internacional podia acceptar el que estava passant. Aquest va decidir quedar-se i no forçar la seva sortida, prometent a aquella gent que ja havia estat expulsada de les seves cases, que res els passaria.  Això suposava un canvi de la política de Nacions Unides sobre la guerra, i després d’una negociació prou complicada a Nova York es va decidir decretar aquella zona com a “àrea segura” i per primer cop entraven en confrontació amb el govern de la República Srpska. Amb les últimes escalades de la guerra, el juliol de 1995, els serbis de Bòsnia sota les ordres del encara jutjat Mladic, que a la vegada estava sota les ordres de Karadzic, van exterminar a tots els homes del lloc. S’estima que uns 8.000. Els supervivents porten tot aquest temps esperant justícia.

La sentència de Karadzic es va fer efectiva del passat 24 de març, desprès d’anys de judici. Els supervivents d’Srebrenica s’han queixat que la sentència arriba molt tard. Però Karadzic ha estat jutjat per genocidi en 27 municipalitats i trobat culpable en vint d’aquestes, cosa que ha fet que víctimes d’aquestes set es sentissin desemparades. Malgrat tot, ha estat sentenciat a 40 anys de presó i tenint en compte la seva avançada edat, només sortirà per a morir. Després de la sentència el President de la República de Bòsinia i Herzegòvina, actualment el representant bosnià Bakir Izetbegovic, ha declarat que aparegudes noves evidències de la implicació de la República de Sèrbia en els esdeveniments de la Guerra de Bòsnia, estant treballant en una nova demanda per a que aquest govern sigui també jutjat. A tot això el Primer Ministre Serbi Aleksndr Vucic, ex-membre del partit de Radical de Seselj, ha acusat Izetbegovic de voler generar una espiral de violència a la regió i de dificultar el camí de la reconciliació. La qüestió es que Sèrbia està en el camí d’integrar-se a la Unió Europea però el seu passat continua marcant certa activitat de la política diària i es pot dir que li costa tancar la porta definitivament per a mirar cap al futur.

Tot just fer-se públic el veredicte, Vosislav Selsej va començar a agitar a l’electorat serbi amb el seu habitual discurs sobre la voluntat d’occident de destruir Sèrbia, la seva nació, la seva cultura i la seva gent, i amb això el perill imminent que corrien. Un discurs conegut utilitzat des del principi de la guerra dels Balcans. També es va dedicar a desafiar el tribunal dient que no pensava tornar mai a La Haya. I per què estava a Belgrad? Perquè el Tribunal Internacional per Crims de l’antiga Iugoslàvia va decidir deixar-lo anar el novembre del 2014 per a que pogués rebre tractament per al càncer. Només arribar va tornar a la seva activitat política habitual. Seselj va ser un dels creadors de la idea de la Gran Sèrbia. Entre d’alteres estava acusat d’organitzar grups paramilitars dedicats a dur a terme la neteja ètnica. Un dels més agressius agitadors serbis i sempre ha estat a primera línia. Els seus discursos sobrepassen els límits del camp de la política i han sembrat odi i enfrontament. Suposadament va organitzar, per exemple, als “Txètnics” (guerrillers serbis) a la batalla de Vukovar i també va esperonar la neteja ètnica de la ciutat, només amb paraules segons el veredicte, perquè no l’ha condemnat. Però no només això, Seselj públicament ha confirmat que la neteja ètnica de Bòsnia va estar organitzada des de Belgrad. El seu company Milosevic va ser també portat a La Haia però va morir en estranyes circumstàncies abans del veredicte el 2006.

Però encara hi ha més coses que sorprenen d’aquest veredicte d’absolució. Durant la instrucció del cas, els seus advocats Petar Jovic, Vjerica Radeta i Jovo Ostojic, han estat inculpats per, suposadament, comprar i amenaçar testimonis. Però be, finalment el tribunal no ha trobat proves suficients per condemnar-lo, segons el veredicte, la “propaganda” que ell va fer servir durant la guerra no és criminal i no es pot condemnar. A tot això cal dir que aquest tribunal internacional “ad-hoc” de La Haia també va absoldre els jutjats per la neteja ètnica realitzada l’agost del 1995 a la República de Krajina (República Sèrbia creada dins de la Croàcia independent). Aquesta operació calculada amb detall durant els anys de la guerra de Bòsnia, quan la situació a Croàcia estava més o menys tranquil·la, va ser duta a terme a la recta final del conflicte amb perfecció mil·limètrica sota el nom d’”Operació Tempesta”. Aquesta operació realitzada en un front de 600 quilòmetres va acabar amb la República de Krajina que ocupava un 20% del territori de Croàcia i va expulsar tots els serbis que l’habitaven, uns 200.000, que es van distribuir entre Sèrbia i la República Srpska de Bòsnia. Els responsables d’aquesta operació Ante Gotovina, Mloden Markac i Ivan Cermak van ser condemnats a 24 i 18 anys els dos primers mentre Cermak era absolt. Finalment van ser absolts els altres dos per falta de proves desprès de l’apel·lació. Sembla que hi podria haver una relació de no engarjolar a tothom i passar pàgina.

Sigui com sigui la qüestió es que potser el pes de les eleccions sèrbies i la por a un possible enfrontament directe entre el tribunal i l’Estat serbi, ha pogut pesar molt alhora de decidir. Els màxims executors ja estan jutjats, condemnats o morts, només en falta un dels grans Ratko Mladic que amb tota probabilitat serà declarat culpable de la majoria dels càrrecs, tot i que esperarem el veredicte. Obrir més ferides, en una Europa plena de conflictes, no te massa sentit, sobretot en plena confrontació amb Rússia en diversos fronts. Però el que es podria dir desprès del veredicte de Karadzic i Seselj, és que els executors més violents de les polítiques sèrbies han de pagar pel que va passar, mentre els ideòlegs no. Una altra lectura podria ser també, que la política desplegada de la “Gran Sèrbia” va ser només una conseqüència del trencament de Iugoslàvia, no la causa d’aquest trencament, cosa que fa sortir ampolles als peus dels dirigents de les altres repúbliques ex-iugoslaves implicades, sobretot a Croàcia i a la Bòsnia musulmana. Sembla que finalment serà difícil trobar l’Estat de Sèrbia com a entitat “culpable” i la situació s’encaminarà més a un escenari de una “win-win solution” per als supervivents d’aquella guerra. Tot i que potser seria millor dir “lose-lose”, ja que tots hi van perdre, sobretot els estimats 140.000 morts i els 4 milions de desplaçats. El 27 d’abril el poble serbi acudirà a les urnes per a votar, segons el seu president Vucic, per a continuar amb la modernització del país i finalment la seva admissió a la Unió Europea el 2020. Veurem si aquesta república balcànica es capaç de desfer-se dels fantasmes del passat i de les dinàmiques del present.