Acord Turquia-28

L’acord Turquia-UE sobre la crisi dels refugiats sirians ha estat acusada de vulnerar els drets humans i l’estatut dels refugiats per part de l’ACNUR. Primers ministres i caps d’Estat europeus decideixen sobre la vida de milers de refugiats i posen en entredit una vegada més els principis sobre els que diu fonamentar-se Europa. Mentrestant la societat europea -tant de dreta com d’esquerra- ha trobat en la UE el blanc de la seva indignació.


Autor: Pol Pallàs


La crisi migratòria ha generat en la societat una gran desafecció cap a la Unió Europa pel sofriment humà que està provocant. L’actuació europea davant d’aquest drama humà s’ha mogut entre la inacció i els intents per a evitar enfrontar el problema d’una manera generosa i efectiva. Vegis en aquest sentit l’acord amb Turquia signat el passat 18 de març. De fet, la seva actuació, ja sigui per acció o per omissió queda fins i tot lluny, no només dels principis europeus que la UE diu encarnar, sinó també de les seves obligacions de protecció dels drets humans contretes a través de diversos convenis internacionals. Segons l’ACNUR 9 de cada 10 persones que avui dia intenten arribar al centre d’Europa a través dels Balcans són refugiats sirians, iraquians o afganesos. Aquest és un estatus que les autoritats europees han de garantir a tot ciutadà sirià o d’una altre país que fugi de la guerra perquè hi estan obligades per ser parts signants de la Convenció de l’estatut del refugiat de 1951 per una banda, però també perquè no fer-ho vulnera la Carta europea dels drets humans. La ciutadania siriana que ha de fugir del seu país no són migrants econòmics als quals se’ls pugui aplicar la legislació d’estrangeria, sinó persones que fugen d’una guerra i, per tant, d’un greu perill de mort en un conflicte que fa més de quatre anys que dura i que ja ha comportat milers de morts civils.

Una solució a la crisi dels refugiats hauria de partir d’aquesta premissa i respectar l’estatus especial que totes les persones amb aquest origen mereixen. En canvi l’acord que van signar Turquia i la Unió Europea el passat 18 de març fa tot el contrari. Entre d’altres coses preveu que els refugiats sirians siguin retornats de forma automàtica a Turquia en entrar en territori grec i que a canvi un altre sirià sigui traslladat a Grècia des de Turquia. L’ACNUR ja ha denunciat aquest acord per vulnerar la legislació internacional sobre els drets humans i sobre l’estatut dels refugiats.

Però no és objecte d’aquest article avaluar la discutida legalitat d’aquest acord. La crisi dels refugiats ha posat de manifest una vegada més les debilitats i contradiccions de la Unió Europea i cal que serveixi per a interpel·lar les consciències europees per a buscar solucions més de conjunt i no tant afectades pels interessos més immediats de cada Estat. La forma en que s’ha abordat el problema des d’Europa ha posat en qüestió els propis principis sobre els quals la UE diu fonamentar-se i ha facilitat que es generessin imatges de patiment humà pròpies de les pitjors crisis humanitàries del segle XX a Europa. Durant els últims mesos hem vist Estats europeus part de l’espai Schengen amenaçant de tancar fronteres; hem vist caps d’Estat i primers ministres europeus vincular els refugiats amb el terrorisme islamista; hem vist Estats europeus regatejant unes xifres ridícules de gent refugiada en relació al nombre real de les que s’apinyen a les portes d’Europa per a acte seguit incomplir els acords de forma sistemàtica; hem vist Estats europeus requisar els bens als refugiats que arribaven al seu territori; hem vist com els Estats europeus no feien el possible per a evitar el sofriment de les persones refugiades que s’amunteguen al llarg dels Balcans, ja sigui directament o conferint els mitjans necessaris a la Comissió europea per a prendre les mesures necessàries. I la llista d’actuacions vergonyoses per part dels Estats no sembla que s’hagi acabat.

No obstant això hem vist com la opinió pública i el mitjans d’informació han identificat la Unió Europea com la responsable d’aquests despropòsits. És cert que la UE és un una entitat difícil d’entendre i de definir i d’aquí és d’on probablement es deriva bona part dels malentesos. En primer lloc es pot afirmar que no es tracta d’una simple organització internacional, però que a la vegada és lluny de constituir una federació d’Estats. Es pot considerar que es troba més en un extrem que en l’altre però el cert és que no és exactament ni una cosa ni l’altra. No és una simple organització internacional perquè la ciutadania europea pot escollir per vot directe els diputats i diputades al Parlament Europeu, però al mateix temps és cert que no té sobirania i que les competències de que disposa les té per derivació dels Estats membres.

Un altre element que la fa complicada de comprendre és la seva estructura descentralitzada i complexa, constituïda per diverses institucions les més importants de les quals a grans trets podem resumir així: per una banda tenim les institucions que representen als Estats, el Consell de la UE, que té una funció legislativa compartida amb el Parlament europeu, i el Consell Europeu, que té una funció d’impuls polític. En segon lloc el Parlament Europeu representa la ciutadania europea, els seus interessos i els seus drets, i exerceix les funcions de control i de potestat legislativa junt amb el Consell. Per últim la Comissió europea representa els interessos europeus comuns i té funcions executives a més de la iniciativa legislativa.

Per tot això és en part comprensible la confusió en l’ús dels termes europeus pel que fa als mitjans i a la opinió pública, però també és cert que se n’ha fet una utilització interessada per part dels principals responsables de l’actual situació. Efectivament la UE ha servit als Estats membres per a justificar moltes polítiques que aquests mateixos han impulsat. Aquest modus operandi l’hem pogut veure en altres ocasions, com pot ser l’aplicació de les mesures d’austeritat imposades per la UE. Per als Estats membres crear l’imaginari d’una UE amb un poder superior dels Estats amb capacitat per imposar polítiques és útil de cara a semblar menys culpables quan es tracta d’actuacions amb mala premsa o per a diluir la seva responsabilitat, però el cert és que el poder continua residint principalment en els Estats.

L’actuació miserable d’Europa en la crisi dels refugiats és l’últim exemple d’una actuació conjunta tardana i mal feta amb la rúbrica de la Unió Europea però que ve impulsada per les cancelleries dels Estats membres. És bo aquí rastrejar el seguit de negociacions que han portat a l’acord Turquia-UE:

  1. 7 de març de 2016: els caps d’Estat o de govern de la UE i el primer ministre turc celebren una reunió informal i discuteixen sobre la qüestió de la crisi dels refugiats
  2. El mateix dia els representants dels Estats membres com a Consell Europeu encomanen al President de la Comissió Europea de fer un esbós d’acord per a abordar el problema que inclogui les sis línies generals que finalment es poden trobar en l’acord Turquia-UE.
  3. 15 de març: la Comissió d’afers exteriors del Parlament Europeu fa un comunicat de premsa criticant les línies generals del futur acord Turquia-EU sorgides de la reunió entre els respectius primers ministres i caps d’Estat.
  4. 16 de març: el resultat de l’encàrrec del Consell Europeu és una comunicació de la Comissió amb un esbós d’acord detallat dirigit al Consell Europeu, el Consell de la UE i el Parlament Europeu
  5. El 17 i 18 de març es reuneix el Consell Europeu i convalida l’acord encarregat a la Comissió. Donald Tusk -president del Consell Europeu-, Ahmet Davutoğlu -Primer Ministre turc- i Jean-Claude Juncker -President de la Comissió Europea- escenifiquen l’acord amb un comunicat de premsa conjunt.
  6. El 20 de març l’acord es fa efectiu

Aquesta cronologia permet veure qui són els artífexs de l’acord. Podem observar com l’impuls polític efectivament el realitza el Consell Europeu i que aquest després fa un encàrrec al President de la Comissió Europea per a que abordi els aspectes més tècnics del futur acord. És més, el procés s’inicia amb una trobada informal de caps d’Estat i de govern d’Estats membres de la UE i de Turquia, és a dir, com si es tractés d’una conferència internacional. És posteriorment que es comunitaritza el projecte d’acord, les línies principals del qual arriben ja establertes a les institucions europees. En aquest sentit Consell Europeu i Comissió actuen de corretja de transmissió institucional de l’acord.

Tot el procés es realitza amb gran celeritat, no més de 13 dies entre la reunió entre governs i l’entrada en vigor. Mentrestant el Parlament Europeu, la institució que com hem dit abans representa la ciutadania europea ha tingut poc marge per a reaccionar. El 15 de març la seva comissió d’afers exteriors fa un comunicat de premsa criticant l’esquema general del projecte d’acord. Fa una aproximació molt més garantista dels drets humans i boga per un sistema comunitari d’assentament de refugiats a través d’un procés legislatiu en lloc d’acords bilaterals entre Estats. Aquesta proposta serà votada el proper 13 d’abril en la sessió plenària a Estrasburg.

L’objectiu de tota aquesta explicació no és defensar unes institucions per sobre de les altres. Simplement es tracta aquí de fer notar la desviació de la visió sobre la UE més arrelada en la opinió pública. En part és una conseqüència lògica del caràcter complex i sense paral·lelismes que presenta la UE que ja hem explicat abans, però també s’explica en gran part per l’ús sovint interessat que en fan els Estats. És difícil dir quines són les causes d’això. Els més capciosos consideren que en el fons és l’objectiu amagat real de la integració europea, mentre que d’altres, més optimistes, consideren que es tracta d’un segrest de les institucions per part dels Estats però que en essència la UE té una vocació federalista. Per als primers la única solució és desfer l’entramat i tornar a començar des d’una altra base, mentre que per als segons cal anar més a votar a les eleccions europees per a tenir presidències de la Comissió més polítiques i avançar en la integració cap a una estructura més federalista. En tot cas aquest és un debat que també supera les pretensions d’aquest article.

Sí podem dir, però, que cal fer un esforç per discriminar bé tot allò que deriva de l’àmbit europeu i dir les coses pel seu nom. Quan es protesta contra la UE és important distingir bé entre les decisions que tenen el seu origen en el Parlament Europeu, la Comissió i les que provenen de Donald Tusk, Werner Faymann, Charles Michel, Бойко Борисов, Tihomir Orešković, Nicos Anastasiades, Bohuslav Sobotka, Lars Løkke Rasmussen, Taavi Rõivas, Juha Sipilä, François Hollande, Angela Merkel, Αλέξης Τσίπρας, Orbán Viktor, Éanna Ó Coinnigh, Matteo Renzi, Māris Kučinskis, Dalia Grybauskaitė, Xavier Bettel, Joseph Muscat, Mark Rutte, Beata Szydło, António Costa, Klaus Iohannis, Robert Fico, Miro Cerar, Mariano Rajoy Brey, Stefan Löfven o David Cameron. En aquest sentit atacar l’actor equivocat, o altrament dit el conjunt de forma indiscriminada, pot tenir conseqüències funestes. La UE es veu cada vegada més desacreditada, però paradoxalment és la única via per la qual la societat europea pot encara prendre decisions de conjunt i superar la seva propensió als egoismes nacionals. Val la pena, doncs, no errar el cop.